Dietari de l’Albert

Fa uns qants dies vaig comprar-me el nou disc dels Beatles (Love), i vaig agafar la versió que inclou el disc en format DVD-Audio, un format d’àudio d’alta definició que suposadament ha de substituir el CD. Volia provar si hi havia diferència en la qualitat i intentar saltar el sistema anticòpia.

Per poder-lo escoltar és necessari utilitzar un reproductor comercial sobre Windows. Vaig fer l’esforç i vaig escoltar i comparar la versió en CD i en DVD-Audio, i com era d’esperar no vaig notar cap diferència. La suposada millora de qualitat en el DVD-Audio és deguda al major nombre de mostres per segon i de bits per mostra. Però realment això millora la qualitat del so?

Per poder emmagatzemar en format digital ones de fins a 20kHz (el que pot percebre l’oïda humana), només es necessita una freqüència de mostreig de 40.000Hz. El CD utilitza 44.100Hz, per tant és suficient, i el DVD-Audio fins a 192.000Hz, exagerat i innecessari.

Pel que fa als bits per mostra, amb un nombre més gran es pot millorar el rang dinàmic (diferència entre el so més fluix i el més fort). Això si que pot incrementar la qualitat de so, però degut a l’afany que els discos sonin el més fort possible per motius comercials, no es treu profit ni del CD en aquest aspecte.

El següent objectiu era aconseguir extreure el so en format digital, saltant el sistema anticòpia. Haven après la lliçó del DVD, l’estàndard del DVD-Audio inclou un sistema anticòpia més potent. De moment, la única manera de saltar-lo és comprometent un reproductor, i així és com ho vaig fer.

Els sistemes anticòpia estan condemnats al fracàs. Utilitzant-los és possible evitar que es realitzin còpies de forma generalitzada, però a canvi que el producte sigui un fracàs comercial .